EVOLUCIÓ HISTÒRICA DEL CONCEPTE D’AUTISME: DIMENSIONS I NIVELLS DE L’ESPECTRE AUTISTA

4a entrada octubre 2014

El terme autisme va ser utilitzat per primera vegada el 1911 per un psiquiatra suís, Bleuler, per descriure pacients amb esquizofrènia que havien perdut el contacte amb la realitat. El 1943, el doctor Leo Kanner va descriure el cas d’onze nens i nenes, utilitzant el terme autisme per referir-se a ells. Per a Kanner, el tret fonamental que defineix la síndrome de l’autisme és la incapacitat per relacionar-se i establir relacions amb les persones. El 1944, el metge vienès Hans Asperger dóna a conèixer en un article titulat “La psicopatia autista de la infantesa” les observacions dels casos de diferents nens amb “psicopatia autista”, el trastorn principal dels quals era la limitació de les seves relacions socials. S’ha de destacar que l’article d’Asperger no va ser publicat a l’anglès fins a l’any 1991, per la qual cosa no va ser gaire conegut, excepte en cercles restringits de parla alemanya.

El professor Àngel Rivière (2001), a partir de la utilització del terme autisme per part de Kanner el 1943, estableix tres etapes en l’evolució de les teories que han estudiat l’autisme. En un primer moment, des de 1943 fins a 1963, aproximadament, predominen les explicacions de tipus psicodinàmic. Es considerava l’autisme com un trastorn emocional que es produïa per factors afectius i emocionals inadequats en la relació del nen amb les figures de criança. Les propostes terapèutiques anaven dirigides, principalment, a tractar de resoldre aquests conflictes emocionals que presentaven els infants, traient, fins i tot, el nen del seu ambient familiar.

En una segona etapa, compresa entre els anys 1963 i 1983, s’abandona la hipòtesis dels pares culpables a mesura que es troben els indicis que permeten establir relacions entre l’autisme i alteracions neurobiològiques. Comencen a predominar teories basades en la psicologia experimental, de manera concreta, el conductisme. Encara que inicialment es considerava l’autisme com una psicosi, producte d’una sèrie d’errades en l’ús de premis i càstigs en l’educació dels nens, es comença a desenvolupar a partir dels anys 70 del segle passat la idea de l’autisme com quelcom diferent a les psicosis, com un trastorn del desenvolupament normal del nen. En aquest moment ens trobem amb propostes terapèutiques cada vegada més educacionals, com el programa TEACCH, el principal promotor del tractament educatiu i integrador dels nens i nenes amb autisme.

La tercera etapa iniciada a partir del 1983 es podria anomenar cognitivista-interaccionista. En aquesta etapa destaca la publicació, el 1985, de part de la tesi doctoral de Simon Baron-Cohen en un article titulat “Tenen els nens autistes Teoria de la Ment?” En aquest article l’autor recollia les investigacions realitzades juntament amb Leslie i Frith en què van descobrir una incapacitat inespecífica dels autistes per “atribuir ment”. Cal destacar, també, que l’educació s’ha caracteritzat aquests últims anys per ser respectuós amb els recursos i capacitats de les persones autistes, centrant-se en la comunicació com a nucli essencial del desenvolupament

La definició que va establir Kanner el 1943 encara continua vigent en l’actualitat, amb les tres dimensions de trastorn: trastorn qualitatiu de la relació, alteracions de la comunicació i el llenguatge, i la manca de flexibilitat mental i comportamental. Aquestes tres dimensions s’inclouen en les definicions diagnòstiques més utilitzades, el DSM-IV R de l’Associació Americana de Psiquiatria i el CIE-10 de l’Organització Mundial de la Salut. La classificació més utilitzada, el DSM-IV-R, diferencia entre el trastorn autista (que equival a la Síndrome de Kanner) i el Trastorn d’Asperger (la Síndrome d’Asperger). A més, d’aquestes síndromes, en els Trastorns profunds del desenvolupament s’inclouen el Trastorn de Rett, el Trastorn Desintegratiu de la Infantesa i els

Trastorns Profunds del Desenvolupament (TDP).

El maig de 2013 es publica la versió en anglès del DSM-V. Això va provocar nombroses crítiques i reticències pràcticament en tots els àmbits professionals amb els quals es relaciona. Això ha portat ha fer nombrosos estudis i comparacions entre el DSM-IV-R i el DSM-5. Pel tema que ens ocupa, destacar que l’Autisme i el Síndrome d?asperger ara es troben units sota un mateix epígraf: Transtorn de l’Espectre Autista (TEA). Aquesta categoría inclou ademés el Transtorn Desintegratiu Infantil i el Transtorn Generalitzat del Desenvolupament (TGD). Per tant el TEA engloba tots els TGD sota un sol diagnòstic.

Actualment, alguns autors utilitzen com a sinònim els termes Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) i Trastorns Generalitzats del Desenvolupament (TGD), mentre que d’altres, com Lorna Wing, consideren els TEA com una població més àmplia, dintre de la qual s’englobaria la població amb TGD. Segons Martos (2001), el terme TGD es va adoptar per tal de proporcionar un diagnòstic formal a individus que, tot i que tenien dèficits crítics similars als que es donen a l’autisme, no complien exactament els criteris diagnòstics de l’autisme. D’aquesta manera, els termes TEA i TGD s’usen molt sovint de forma sinònima per tal de fer referència a un ampli espectre de trastorns neuroevolutius, sobretot en el cas de nens petits. El diagnòstic es pot tornar a definir considerant els marcadors biològics o psicològics que es vagin detectant.