REFLEXIONS AL VOLTANT DE L'ESCOLARITAT DELS NENS AMB TEA

2a entrada desembre 2014

És evident des de fa temps, la importància de l'atenció primerenca en els infants, on "la prevenció és la base de les intervencions realitzades en el seu conjunt, ja sigui abans d'aparèixer la malaltia, quan es detecta, o un cop ja ha debutat" (Cristóbal, C, 2010).

Penso però, que el problema i/o dificultat per atendre les necessitats d'aquests nens comença quan incicies els primers cursos d'etapa escolar infantil. Doncs des de l'escola, crec, i és evident que es fa difícil atendre el funcionament mental tant divers que presenten els nens amb TEA.

Bé és cert que en l'àmbit educatiu s'han fet grans avenços i s'han posat a l'abast dels Centres eines i recursos per fer front a l'atenció de nens i nenes amb diverses discapacitats. Però, opino, i pel que he pogut anar observant al llarg de la meva carrera professional (educadora social) i durant el Practicum I i II de Psicopedagogia, on també he pogut anar a les escoles ha fer reunions, que les polítiques d'inclusió estan pensades per atendre a tots els alumnes amb NNEE per igual, amb normes molt generalitzades, sense entrar en detall al tipus de nen que tenen davant. Sovint ens trobem que es demana que l'infant es desenvolupi i evolucioni dins un món social que, com és el cas dels nens amb TEA, encara no és capaç d'introjectar ni de mentalitzar.

Dic tot això, perquè l'entrada a l'escola en etapa infantil, implica un desenvolupament prèvi a partir del qual sigui possible la capacitat d'introjectar aprenentatges i establir i desenvolupar relacions interpersonals tant amb adults com amb els iguals. Malgrat l'atenció prestada als alumnes amb NNEE, val a dir que el currículum  que marca el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya ja els primers cursos d'etapa infantil dóna per assolides capacitats bàsiques i indispensables. Capacitat com l'atenció conjunta, l'intersubjectivitat primària i secundària, la construcció d'un esquema corporal pròpi,  i en definitiva la conciència d'un jo diferenciat i concepció de l'altre com algú dotat de ment, amb pensaments, necessitats i desitjos diferents als pròpis (Baron-Cohen, Leslie i Frith, 1985). 

Jo em planteo doncs, si això no es dóna, com és el cas dels nens diagnosticats dins el ventall que abasta l'autisme, difícilment podem pensar que els món dels aprenentatges i la complexitat de les relacions socials que imperen dins el context educatiu ordinari puguin ser significatives, compreses i mentalitzades pels nens amb TEA.

Això, inevitablement, em fa pensar en la complexitat d'aquest salt de l'atenció precoç a l'atenció escolar, que ara com ara, i malauradament, penso que només és pot dónar amb garanties en l'Escola Especifica, que sovint tampoc és a l'abast de tots els nens.